dilluns, 18 d’abril de 2016

Artículo en el "Diari de Girona"

 
Emprenedoria i màgia (Diari de Girona, 18/04/2016)
 
Al llarg de la seva existència sobre la Terra, la humanitat ha construït tres grans models per explicar-se a si mateixa i el món que l’envolta: el pensament màgic –o mític-, el pensament religiós i el pensament racional o científic. Algú va definir aquest recorregut amb una expressió que va fer fortuna –avui en diríem trendding tòpic-: del mite al logos. Tot i ser una expressió discutible, l’admetrem, si més no, en el sentit que cada època de la humanitat ha estat presidida per alguna d’aquestes concepcions del món. Se suposa que actualment som a l’època del pensament racional i científic. Tot i així, hi ha força indicis que, en qüestions educatives, més aviat estem recorrent un itinerari invers que cada cop ens apropa més a alguna mena de pensament màgic educatiu: la primacia de l’emotivitat sobre la lògica, del subjectiu sobre l’objectiu, del qualitatiu sobre el quantitatiu, de l’espontaneïtat sobre el mètode... Intentaré justificar aquesta afirmació.
 
Precisament atesa la seva naturalesa, el coneixement científic –com a producte del pensament racional- té una característica que s’acostuma a oblidar i que el diferencia de la resta: la seva transmissibilitat; amb una única limitació d’ordre intel·lectiu: per a entendre la teoria de la relativitat, no es precisa de cap tret màgic que delati l’elegit, ni de cap il·luminació fornida per algun déu. Altrament dit, el do de la profecia no és transmissible. En canvi, almenys en teoria, qualsevol individu està en condicions de conèixer la teoria de la relativitat. I dic en «teoria» perquè, mentre que a mi potser em requeriria de tres-cents anys que no viuré, a Einstein li bastà amb el període que sol durar una vida humana normal. Aquesta és l’única limitació del coneixement científic. 
De coneixements màgics –un més que probable oxímoron-, en va plena la pedagogia new age. Avui em referiré a aquesta nova perla curricular que és l’emprenedoria. El «mèrit» de la seva implantació s’acostuma a atribuir a l’inefable exministre Wert, pioner també en la introducció de la tauromàquia com a família professional de l’FP. Que s’hagi emportat la fama és bastant normal si tenim en compte la seva condició de «raonotes» incontinent. Però no ens enganyem. La idea no és seva: la va copiar de l’ubèrrim planter pedagògic català. I per a mostra, un botó. En un primer moment, va manllevar el terme català, emprenedoria, traduint-lo barroerament al castellà: emprendeduría. Segurament, després que algú li fes avinent que aquest terme no existeix en castellà, va adoptar el de «espíritu emprendedor». Més clar, aigua. Però tornem a l’emprenedoria. 
Per a explicar matemàtiques cal saber matemàtiques. Això ni el pensament màgic més delirant ho pot negar; el que addueix, en tot cas, és que no cal ensenyar-ne, perquè no interessen, perquè ja ho fan las calculadores o perquè no garanteixen la felicitat... Però si cal ensenyar emprenedoria, tot indica que molt més important que les matemàtiques, llavors caldrà que la imparteixi algú que sigui, ell mateix, emprenedor. I com es determina això? I si en comptes d’un emprenedor se’ns cola un «trepa»? Compta! perquè la diferència entre ambdues categories pot ser de vegades força subtil. Comprovar si algú sap matemàtiques és relativament simple, només cal saber-ne les suficients; però un emprenedor? Era emprenedor el «narco» Pablo Escobar? O potser era més emprenedor Edison, fundador  d’empreses força lucratives, que Galileu, que només es va buscar problemes amb la Inquisició?  
¿Podríem dir que Monturiol o Peral, inventors del submarí, no foren prou emprenedors? Un va acabar arruïnat, diuen que per la seva incapacitat pels negocis; l’altre, fastiguejat i víctima del que avui en diríem mobbing. Monturiol va inventar també un sistema de conservació de la carn, que va passar sense pena ni glòria fins que, poc després de la seva mort, algú el va robar, el va patentar a Londres i es va fer milionari. Qui era més emprenedor dels dos, l’inventor o el lladregot? 
I tot això planteja un problema: què es pretén transmetre amb aquesta assignatura? Perquè això de l’emprenedoria sembla més aviat una condició atribuïble al tarannà de cadascú, que no pas un coneixement tematitzat i transmissible com els que s’acostumaven a impartir «tradicionalment». 
La solució tal vegada la puguem trobar en la divisa del pensament educatiu màgic, avui hegemònic: el coneixement no es transmet, només es transmet informació; el coneixement se’l construeix cadascú. Sent així, doncs, la cosa sembla que està clara: si en altres temps s’havia recorregut complementàriament a títols com ara «Vides de sants», «Vides de filòsofs» o «Vides de científics», ara el que caldrà és publicar unes quantes «Vides d’emprenedors», i cadascú ja es construirà la seva pròpia emprenedoria...  
No deixa de ser, però, força intrigant, que mentre que el coneixement no és transmissible, els defensors d’aquesta tesi -que tan s’esforcen a transmetre; informativament, hem de suposar-, sostinguin, en canvi, que ho sigui quelcom tan poc tangible com l’emprenedoria. Coses del pensament màgic!
 
Xavier Massó Aguadé
 

 
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada