Parlar no de pedagogia, sinó de "la
pedagogia" és sempre problemàtic. Perquè estàs obligat a dir veritats que
molesten. I amb els pedagogs
no és com amb els capellans, avui en dia si fa no fa tots més o menys secularitzats. Un pot ser ateu i tenir amics
capellans; fins i tot capellans creients. A més a més, acostumen a ser persones de cultura no solament teológica,
sinó molt més àmplia. Amb un pedagog és més difícil. Ni tenen la cultura dels
capellans -tot el contrari, hi ha autèntics ignorants
que van passar el batxillerat només
gràcies a la benevolència dels professors que ara tan critiquen- ni el
refinament que dóna pertànyer a una organització amb dos mil anys d'història.
De fet, en el cas dels capellans ens trobem amb "l'esperit
d'església"; amb els pedagogs, amb "l'esperit de secta". I
encara que totes les esglésies hagin començat sent sectes, ni totes les sectes
acaben com esglésies ni una cosa és exactament el mateix que l'altra.
Perquè, al capdavall, què és, en
essència, un pedagog? Algú que desconeix
les matèries sobre les quals, nogensmenys, pontifica com s'han d'ensenyar. En això,
certament, pot semblar que hi ha certs aspectes compartits amb el capellà. I ho
és en cert sentit, però també hi ha molt d'aparença enganyosa. Per exemple,
podríem dir que el capellà regula i pontifica sobre aspectes que desconeix
-almenys en teoria- com ara la vida sexual, igual que el pedagog pontifica
sobre l'ensenyament de les matemàtiques,
sense que en aquest cas hi hagi cap mena de dubte sobre la seva ingorància en
aquest tema.
Nogensmenys, i precisament per això, mentre que el capellà no nega
el sexe, sinó que pretén vehicular-lo, sotmetre'l i dominar-lo com a eina de
control social -sap doncs, en definitiva, amb què se les està tenint-, el
pedagog simplement anorrea el coneixement com el cavall d'Atila ho feia amb
l'herba. Socialment i històricament, això és un problema, perquè al sexe hi
tendeix l'espècie humana amb una tenacitat a prova de segles i segles de
repressió i persecució. Sempre reapareix. El coneixement, en canvi, és el resultat
de la acumulació i evolució per transmissió a través de generacions, però sense
que l'ésser humà hi tendeixi de manera natural, sinó només, en tot cas, en
contextos de necessitat. I quan es perd, pot ser irrecuperable durant molt de
temps.
El pedagog és, doncs, molt més perillós que el capellà
per al progrés de la humanitat. Molt més. Indiscutiblement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada