La llengua anglesa distingeix entre policy i politics per a
designar àmbits que nosaltres remetem a un sol terme: “política”. Policy refereix a la gestió i acció
quotidiana, inspirada certament en algun projecte que estableix les línies
mestres d’aquesta gestió i les accions que es duen a terme. Si en català, per
exemple, parlem de “la política d’aquesta
o aquella empresa”, en anglès en diríem policy;
Si ens volem referir, en canvi, a la “cosa
pública”, aleshores ho hauríem de traduir per politics.
En el llenguatge col·loquial ens atansem de vegades a
aquesta distinció quan, tot emfasitzant, diem “política amb majúscules” per distingir-la de l’altra. Ni tan sols
és que ho escriguem amb majúscules, sinó que simplement és un recurs ad hoc per a acotar l’àmbit discursiu en
què pretenem situar-nos. No és tampoc “’alta política”, que en tot cas seria
una part d’aquesta política amb
majúscules”.
Politics i policy no es poden confondre. Que no tinguem un terme exclusiu per
a designar cadascun d’aquest àmbits, no ens excusa pas d’incórrer en
indiscriminació conceptual. Altrament ens trobaríem en aquella nit que –com deia
Hegel utilitzant l’expressió alemanya- totes
les vaques són grises. És a dir, la indistinció entre policy i politics és la incapacitat
de discriminar entre l’esfera del particular i la de l’universal. I això no
s’arregla aprenent l’anglès. Tant de bo fos així!
Aquí a Catalunya, i per raons que ara fóra massa llarg
d’explicar, la cosa s’ha mogut durant els darrers trenta-cinc anys entre els
àmbits del singular i el del particular. Anar
fent, se’n diu també. El problema sorgeix quan es fa un triple salt
conceptual -sense xarxa- cap a l’esfera de l’universal amb categories pròpies
de l’esfera del particular. És el
que li acaba de passar al Sr. Mas. Si a hores d’ara ja ho ha entès o no ho
entendrà mai, això és quelcom que ignoro. Però algú li hauria d'explicar.
No és que Mas no faci Politics,
sinó que quan en fa és amb categories de
policy. No perquè no hagi sabut
entendre l’Estat; tampoc perquè no tingui sentit d’Estat. No és aquest el
problema. Entenguem-nos: en un Estat català independent, tant el Sr. Mas com el
seus corifeus seguirien sense tenir sentit d’Estat i sense entendre’l. No han
estat dissenyats per a això, segurament, tal i com apuntava el Jordi Ramírez en el
seu blog. Són molt espanyols, si més no en aquest sentit. Perquè l’Estat es mou
en l’àmbit de l’universal. I no es pot entendre l’Estat amb categories de
l’esfera del particular, ja sigui l’estat espanyol, el català o el de les
ximbambes. Això pot agradar o no, però és així. Qui no vulgui pols, que no vagi
a l’era.
No és una confusió conceptual, sinó un dèficit: fretura
de categories per a entendre l’àmbit en què es desplega el farol que s’ha tirat.
Ell i els que l’envolten. Molt intel·ligentment, al meu entendre, Gregorio Luri
es pregunta en el seu blog si l’independentisme ja ha calibrat bé les seves
forces abans de tirar pel dret, tot partint de la base que en política mana el
que es coneix com “correlació de forces”. Per a mi, la resposta és evident: no.
Càlcul erroni o simple fugida cap endavant? Tant s’hi val. Una cosa és un
Estat; una altra de molt diferent, un xiringuito.
I entremig, l’Estat xiringuito. Estem
ben posats!
Tothom pot entendre, per exemple, que les categories per
a les qual es regeix un negoci familiar no són les mateixes que les d’una gran
superficie amb trenta mil treballadors de totes les escales. No estic dient que
un botiguer no hagi de poder dirigir mai “El Corte Inglés”; el que estic dient
és que si ho fa amb les categories pròpies de la botigueta, se n’anirà a norris.
M’agradaria poder dir que en Mas s’ha fet un embolic conceptual. Doncs no, el problema
és molt pitjor, hi ha un déficit conceptual.
Fins ara s’havia estat practicant la policy del “qui dia passa, any empeny”.
I no em refereixo als exemples demagògics que aquesta dita podría sugerir. Només diré
que no els anava del tot malament. Però el salt a la Politics requereix d’un altre bagatge. I comprometre tot un poble
en una fugida cap endavant com aquesta, total per salvar el cul –perdó per
l’expressió-, és irresponsabilitat culpable. El primer que s’ha de saber és amb
qui t’estàs jugant els quartos. I un governant té l’obligació de saber-ho. No
valen excuses.
S’ha confós el parxís amb el póker. I això és molt greu.
Gravíssim. Sobretot si li has estat dient a la gent que s'estava fent un parxís.
Ara, a veure qui ho
arregla!
Arreglo no en té, més enllà de fer un altre cop el rídicul i apel·lar la benvolença de la parroquia. Ara per ara em sembla que la cosa anirà per aquí.
ResponElimina