III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ PER L'HEROISME (12)
A la qüestió social se li afegeix un triangle
amorós entre Averill, la seva companya Ella
(Isabelle Huppert) -una prostituta que regenta un burdell- i un client
enamnorat d’Ella, Nathan D. Champion
(Christopher Walken), un pistoler de l’associació que serà al final assassinat
pels mercenaris quan es rebela contra els seus patrons i tracta de defendre Ella.
Assabentat Averill de l’existència de la
llista negra i de les intencions dels ramaders, decideix avisar els immigrants
i els aconsella presentar resistència junts, l’únca opció raonable. Però Averill
no té encara clar quina opció personal seguir, dimitir de sheriff i marxar, o
implicar-se personalment en la defensa dels immigrants. Soggereix a Ella marxar junts; Averill, de família
rica i amb recursos, s’ho pot permetre. A més, Ella figura també a la llista de condemnats a mort. Però Ella dubta. Champion li ha proposat
també de casar-se i marxar. Quan Ella sembla
decidida a favor de Champion, comença el conflicte: uns pistolers entren casa
d’Ella amb l’intenció de matar-la, Champion la defèn i el maten. Finalment
arriba Averill que mata els pistolers.
La història del triangle amorós té aquí dues
versions. En la versió original, molt més llarga -219 minuts contra 149- Ella és violada i morta pels pistolers,
mentre que a la versió que es va comercialitzar, Averill salva Ella i es posa
al front de la insurrecció. Irvine mor borratxo en un tiroteig. Finalment, quan
l’exèrcit intervé per aturar la mort dels pistolers i ramaders, Averill i Ella, ara amb una sola opció, marxen
junts decidits a començar una nova vida. A la versió original, Averill retorna
sol al seu món. Un epíleg breu i mut ens mostra un Averill envellit retornant
al seu món a bord d’un luxós vaixell a Newport, Rhode Island.
Més enllà de la història d’amor, Cimino
inverteix el termes clàssics que havien estat tòpics al gènere del western.
L’itinerari bíblic de la terra de l’esperança se segueix mantenint, certament,
però els personatges no. Ara no són els indis l’enemic dels pIoners, sinó els
mateixos americans de primera generació. Això queda simbolitzat clarament en
l’escena de la guerra, en la qual els terratinents blancS es veuen envoltats,
com les caravanes atacades pels indis, pels nous colons blancs. Però ara els
indis no ataquen oferint-se com un blanc fàcil a la punteria dels blancs.
Assessorats per Averill, construeixen un carro de combat a l’estil dels antics
romans per apropar-se a la posició enemiga. L’exclamació del comandant de
l’exèrcit quan arriba és prou significativa: maleïts romans. El que havia de ser una matança de colons pot
acabar esdevenint una criba de ramaders; i encara més: què pintava un sheriff
ric i de bona família comprometent-se amb aquella gent i ensenyant-los
tècniques de combat que havia après a les seves lliçons d’història? Per què els
cultes gosen a ficar-se entre els pàries?
Heaven’s Gate acaba amb el gènere
del western per tal com desvela l’entramat mítico-fundacional d’una nació que
se l’havia inventat per legitimar les seves pròpies contradiccions. La idea de
la terra de les oportunitats i el somni americà queden desemmascarats com el
que realment eren: pura retòrica ideològica. Malgrat tot, i sense que una cosa tregui l'altre, "sempre ens quedarà el western".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada