divendres, 13 d’abril del 2012

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (VI)



III.- ELS CICLES DEL WESTERN
Després d'aquesta introductòria al context i diferent tractament que segons l'època es fa d'un mateix moment o personatge, com hem vist en el cas del "general" Custer, passarem ara a una visió del cicle històric del western, en el qual distingirem, fonamenalment i a grans trets, un moment èpic, un moment líric i un moment tràgic. Des de Covered wagon (1923), de James Cruze, fins a Heaven's gate (1980) de Michael Cimino, tenim els seixanta anys que comprèn la història del gènere del western. Certament, la tria pot ser discutible, tanmateix,  hi ha un fet que sí que ens sembla inqüestionable, i és que l'últim western és, de totes totes, la pel·lícula de Michael Cimino.
Després del 1980 s'han fet, certament, pel·lícules que evoquen el gènere, però pensem que ja no formen part del gènere en si, sinó que són seqüel·les. Revisions, desmitificacions i homenatges al gènere, que agruparem en un subgènere que anomenarem western revisited, entre les quals trobaríem produccions com ara Unforgiven (1992) o Wild Bill (1995), que abordarem més endavant. Algunes d'elles, autèntiques obres mestres; d'altres, no tant.
Igualment, i des d’un punt de vista intern al gènere, a les categories èpica, lírica i tràgica aplicades a la història del western caldria afegir-hi les seqüel·les de la farsa i de l’esperpent. Quan la realitat es degrada apareix la farsa i, en un segon nivell, l’esperpent -els famosos miralls concaus de  valleinclanesca calle del Gato-. Tant la farsa com l’esperpent creiem que s’han produït en el temps del western més enllà del que es van anomenar westerns crepusculars -alguns dels quals són les últimes expressions de l’element tràgic, d’entre les quals la balada de Cable Hughe, de Sam Peckimpah en seria un exemple excel.lent-. La farsa i l’esperpent s’han produít en les pel.lícules del far west de manera no sempre unívoca. Els spagetti western serien un exemple del primer -el gènere aprenent a mofar-se de si mateix-; l'esperpent en el western, en canvi, faria referència a temptatives que, en la línea del revival ahistòric amb pretensions de nostàlgia carrinclona, pretendrien recuperar les essències mes originàries d'un gènere que era propi d'un temps definitivament deixat enrere, a la manera d’una recuperació de la ingenuïtat èpica fundacional. Una autèntica ingenuïtat, valgui el pleonasme. O potser caldria dir una pallassada. L’exemple més escaient d’aquest esperpent barroer pensem que vindria "magistralment" emblematitzat per la pel.lícula Silverado (1985) de Lawrence Kasdan. Aquí caldria recordar allò de Marx: quan la història es repeteix, és en forma de paròdia.
També hi ha un aspecte que crida l'atenció i que potser val la pena tocar, tot i que de passada, abans de prosseguir. No deixa de ser curiós que els westerns-farsa siguin inexistents als Estats Unit. Només alguns d'extemporanis i que no fan broma sobre el gènere, sinó sobre l'època, la qual cosa és equivocar el tret de ple. En canvi, el que hem qualificat d’esperpents sí que són, tornen a ser, produccions made in Hollywood. És simptomàtic que quan el gènere aprèn a riure's de si mateix ho faci fora de la seva llar originària. La qüestió és si es podria parlar d’un procés autogen, en el sentit que es generi internament i amb la seva pròpia lògica, o si podem seguir trobant-hi el referent ideològic. Un tema, aquest, que de moment deixarem de banda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada