CONTINUACIÓ: EL WESTERN I EL CONTEXT
Semblança del general Custer (3)
Davant d'aquesta perspectiva, Custer
renega de la mecanització de la guerra perquè acaba amb la guerra tal com ell
l'entén i lli agrada. Ens trobem davant d'un individu que no vol amotllar-se
als nous temps, els de la guerra mecànica i d’extermini; un Custer turmentat,
necessàriament en conflicte amb si mateix i a qui probablement hauria
entusiasmat aquella famosa frase de Théophile
Gautier, plutôt la barbarie que
l’ennui[1].
En el desplegament de la lògica de la guerra ha aparegut la possibilitat real
l’extermini físic que amenaça deixar-nos sense enemic i reduir les guerres a
l’amuntegament de ferralla, un espai on ja no hi haurà lloc per a l’heroisme
que reivindica i del qual reclama provenir.
Custer descobreix això en el film al
mateix temps que els Estats Units estaven aplicant els bombardejos massius al
Vietnam, acusats de genocidi per més de mig món
i amb seriosos problemes interns pera mantenir una guerra amb una lògica
de l’extermini limitada, donat el context geopolític del moment no permetia la
guerra total. Quan Custer descobreix que les seves heroiques lluites a les prades amb les indis ja han quedat
definitivament enrera, decideix autoimmolar-se amb els seus vells enemics
atorgant-los, per una vegada, el plaer de la victòria. Els indis no són encara
ontològicament éssers humans, sinó més aviat allò que cal que existeixi per a
gaudi i exercici de les heroïcitats dels guerrer blanc, un superhome de tall
nietzscuià que s’adona que l’ardidesa del guerrer ha deixat pas inevitablement
a les habilitats del carnicer; altrament dit, que la guerra és una forma de
mercat.
Finalment, la tercera pel.lícula és Little big man (1970), d'Arthur Penn,
protagonitzada per Dustin Hoffman. Està plantejada com una una mena de Càndid de
Voltaire traslladat a l’oest americà i inspirada en un personatge que sembla
ser que va existir realment. Un nen blanc és l'únic supervivient de l'atac a la
caravana en què viatjava cap a l'oest amb sons pares. Una altra tribu índia,
els txeiennes, l'adopta i es cria
entre ells sent-ne un més. A partir d'aquí, alternarà entre blancs i
pell-roges, segons el cas, i serà testimoni del genocidi i extermini dels indis
de les prades i de la seva desaparició com a poble. A punt de morir als 120
anys d'edat, li exlica els seus records a un periodista interessat
folclòricament en la vida dels antics indis de les planes.
Fill de blancs, però criat amb els
indis, el nostre personatge es troba d’entrada en una situació perillosament
liminal en un món que, des d’un dels costats, el dels blancs, s’ha decidit que
els indis han de desaparèixer. I els indis desapareixeran com a conseqüència de
l’irresistible presió del poder blanc, en un genocidi molt més calculat i
planificat del que s’ha reconegut mai i que no presenta massa diferènces
formals amb l’holocaust prepetrat pels nazis contra els jues. Les diferències
són, en tot cas, de continguts: capacitat d'aplicació sistemàtica de la tècnica
per matar en sèrie. Aquí, la figura de Custer, que va apareixent recurrentment
al llarg de la pel·lícula, és la d’un assassí sanguinari i sense escrúpols; borratxo,
grotesc i esperpèntic, enamorat de la seva pròpia llegenda i al qual el caire
tragicòmic del film li atorga un caràcter patètic.
De la
llegenda de l’heroi èpic convertit en glòria nacional, hem passat a un sàdic i
brutal executor de les directrius d’un sistema no menys sàdic i brutal que ell
mateix. El caràcter humà recau ara del costat dels indis, subjectes forçats
d’un genocidi del qual en són conscients i enfront al qual saben que no hi
poden fer res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada