EL PROBOSCIDI DE BOTSWANA

(ELEFANT BLANC:  CAÇADOR BLANC, COR NEGRE)

A l'antiga cultura siamesa, l'elefant blanc era el símbol de la realesa; aquí, del cop d'estat. Al Siam hi havia elefants blancs -encara n'hi ha-, aquí només es té notícia d'un, però ningú sap del cert qui era o, si algú ho sap, s'ho guarda. Trenta-un anys després, alguns ingenus seguim preguntant-nos qui va ser realment l'elefant blanc. És clar, som uns ingenus, perquè el primer que hauríem de fer és canviar el temps verbal de la pregunta i plantejar-nos qui és l'elefant blanc. O també: hi ha hagut més d'un elefant blanc?

A Botswana -capital, Gaborone-, pagant Sant Pere canta, com a tot arreu. És a dir, tot està al mercat, absolutament tot. Només cal tenir els diners necessaris per pagar el que te'n demanin. Aquesta és la lògica del "lliure" mercat i qui no ho sàpiga encara, que s'ho faci mirar. Que no s'escandalitzin els carrinclons, és així i punt. I si el que vols és caçar elefants, cap problema: a tant la peça. I aquí pau i allà glòria. Glòria dubtosa, per cert, la d'abatre un elefant pel pur plaer de matar i amb armes supermodernes, però allà cadascú amb la seva consciència. Això sí, que no em vingui cap imbècil amb les milongas del sentit antropològicament atàvic de la caça com a essència originària humana i burrades per l'estil. Tinguem la festa en pau.

Que ningú es preocupi tampoc massa per aquest tema. Quan calgui, ja sortirà algun cretí amb diploma universitari, en algun programa generosament subvencionat, explicant-nos que aquests sàdics fan un bé a l'espècie perquè altrament el seu nombre -d'elefants, de goril·les o del que sigui que es vulgui matar- creixeria de manera insostenible. I també ens diran que amb el comerç de l'ivori, que els caçadors generosament "regalen", s'hi guanyen la vida els pobres indígenes. I si cal, doncs ja es declararà patrimoni de la humanitat determinada forma de tallar l'ivori o de rebentar el cap d'un goril·la. Això no és problema. Per aquí, doncs, millor que ho deixem córrer perquè encara en sortiríem socarrimats. Al capdavall, això de caçar elefants queda molt del segle XIX, i cap al segle XIX és cap a on ens estan portant els profetes de la globalització. Cap als seus aspectes més tenebrosos. A més, aquí el segle XIX és el segle per excel·lència de l'elefanta blanca, així que tot queda a casa. Som-hi doncs, cap a caçar elefants i maricón el último. Som-hi que paga el poble!

Tot indica, doncs, que els recursos econòmics que es destinen a la preservació de certes espècies amenaçades d'extinció són només l'envoltori d'una subterfugi per tal que certs individus privilegiats puguin seguir caçant-les. Perquè ara resulta que hi ha els que no poden matar i els que sí. Segons siguis dels que no paguen o dels que sí que paguen. Mirem-nos-ho com vulguem, això és el que hi trobem. Els "salvatges" indígenes no paguen? doncs no maten. I si maten se'ls persegueix com a furtius; a veure si encara mataran el dia abans el goril·la o l'elefant destinats a un altre "matador" que ha pagat!.

Així que molt de criticar els dentistes de Manhattan que tenen como a cendrer a la sala d'espera una mà de goril·la o una escultureta d'ivori, i ara resulta que l'únic problema és si l'assassí de la béstia havia pagat o no. Si era, com a la pel·licula de Clint Eastwood, un caçador blanc, amb diner blanc i cor negre, o un caçador negre, blanc o de qualsevol altre color, que no paga per matar. Aquest era el tema, i no pas d'altre. És clar, no és una qüestió moral, és només negoci.

Però el pitjor de tot no és això, sinó el que ve ara. Resulta que mentrestant s'apugen els impostos, l'atur es dispara cap als sis milions, es retalla el sou als funcionaris, es reforma la llei per poder acomiadar impunement, es cobreixen amb diner públic les pèrdues privades dels mateixos banquers que després se'n van també a caçar elefants, i se'ns diu que cal que ens sacrifiquem, que siguem conscients de la gravetat de la situació... mentrestant passa tot això, deia, resulta que ens n'assabentem que la màxima institució del país se'n va a caçar elefants pagant-se el capritxo amb el diner públic de tots els espanyols. És molt més que una metàfora, és un averany.